Revolució Agrícola: El frau més gran de la història!

Durant 2,5 milions d’anys, els humans es van alimentar a còpia de recol·lectar plantes i caçar animals. L’Homo erectus, l’Homo ergaster i els Neandertals agafaven figues silvestres i caçaven ovelles salvatges sense decidir on arrelarien les figueres, en quin prat pasturaria un ramat. No tenia cap sentit fer una altra cosa quan aquell estil de vida els facilitava aliment suficients.

Tot això va canviar fa uns 10.000 anys, quan els sàpiens van començar a dedicar gairebé tot el seu temps i els seus esforços a manipular la vida d’uns quants animals i plantes. Des que sortia el sol fins que es ponia, els humans sembraven llavors, regaven plantes, arrencaven males herbes i portaven a pasturar les ovelles. Aquesta feina, va pensar, els proporcionaria més fruits, cereals i carn. Va ser una revolució en la forma de vida dels humans: la REVOLUCIÓ AGRÍCOLA.

La transició cap a l’agricultura va començar el 9.500 – 8.500 aC a la zona muntanyosa del sud-est de Turquia, a l’oest de l’Iran i al Pròxim Orient.  Cap al 9.000 aC, els humans van començar a domesticar cabres i a conrear el blat; cap al 8.000 aC, pèsols i llenties; cap al 5.000 aC, oliveres; els cavalls es van començar a domesticar cap al 4.000 aC, i les vinyes es cultiven a partir del 3.500 aC. Altres animals i plantes van venir posteriorment però es pot dir que cap al 3.500 aC la principal onada de domesticació i conreu s’havia acabat. Encara avui en dia, amb totes les nostres tecnologies avançades, més del 90% de les calories que alimenten la humanitat surten d’un grapat de plantes que els nostres avantpassats van començar a cultivar entre el 9.500 i el 3.500 aC: blat, arròs, blat de moro, patates, mill, ordi.

En un moment determinat, els experts van proclamar que la Revolució Agrícola va ser un gran salt endavant per a la humanitat.

Van explicar un conte sobre el progrés, activat per la capacitat del cervell humà. L’evolució havia fet gent cada vegada més intel·ligent. Al final, la gent era tan llesta que havia pogut desxifrar els secrets de la naturalesa i havia pogut domesticar ovelles i cultivar blat. Tan bon punt va passar això, els sàpiens van abandonar alegrement la vida perillosa, dura i sovint espartana dels caçadors-recol·lectors i es van disposar a gaudir de l’agradable vida d’abundància dels agricultors.

Aquest conte és una fantasia! No hi ha res que demostri que amb el pas del temps la gent guanyés en intel·ligència. Els caçadors-recol·lectors coneixien els secrets de la naturalesa molta abans de la Revolució Agrícola, ja que la seva supervivència depenia d’un coneixement profund dels animals que caçaven i de les plantes que recollien. En lloc de comportar una nova era de vida regalada, la Revolució Agrícola va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, i corrien més perill de morir de gana o de malaltia. Sens dubte la Revolució Agrícola va fer créixer la quantitat total de menjar que hi havia a disposició de la humanitat, però l’excedent d’aliments no es va traduir en una dieta més sana o en més temps de lleure, sinó que va donar lloc a explosions demogràfiques i a unes elits privilegiades. L’agricultor tipus treballava més que el caçador-recol·lector tipus, i a sobre menjava pitjor. La Revolució Agrícola va ser el frau més gran de la història.

Qui en va ser responsable? Els culpables van ser un grapat d’espècies vegetals, incloent-hi el blat, l’arròs i les patates. Aquestes plantes van “domesticar” l’Homo sapiens, i no pas a l’inrevés.

Pensem un moment en la Revolució Agrícola des del punt de vista del blat. Fa10.000 anys, el blat era una herba salvatge, una de tantes, confinada a una petita zona de l’Orient Mitjà. De sobte, al cap de pocs mil·lennis, creixia a tot el món. Segons els criteris bàsics evolutius sobte la supervivència i la reproducció, el blat s’ha convertit en una de les plantes amb més èxit de la història de la Terra.  El blat avui en dia cobreix més de 2,25 milions de quilòmetres quadrats de la superfície terrestre, gairebé deu vegades la mida de la Gran Bretanya.

Com s’ho va fer aquesta herba per passar de ser insignificant a ser omnipresent?

Ho va aconseguir manipulant l’Homo sapiens a conveniència seva. Fins feia uns 10.000 anys, aquell simi havia portat una vida bastant còmoda caçant i recol·lectant, però llavors va començar a dedicar cada vegada més esforços a cultivar el blat. Al cap d’un parell de mil·lennis, els humans de molts llocs del món gairebé no feien altra cosa que cuidar aquesta planta de sol a sol. No va ser fàcil. El blat era molt exigent. No li agradaven les roques i les pedres, o sigui que els sàpiens s’esllomaven netejant els camps. Al blat no li agradava compartir l’espai, l’aigua i els nutrients amb altres plantes, de manera que els homes i les dones feien llargues jornades per treure les males herbes sota un sol de justícia. El blat era propens a patir plagues, de manera que els agricultors l’havien de guardar i protegir. El blat tenia molta set, per tant els humans havien de traginar aigua de les fonts i els rierols per regar-lo. I el blat tenia tanta gana que fins i tot va obligar els sàpiens a recollir fems d’animals per alimentar la terra on creixia.

El cos de l’Homo sapiens no havia evolucionat per fer aquestes tasques. Estava adaptat a enfilar-se a les pomeres i a córrer darrere les gaseles, no pas a retirar tocs d’un camp i a portar-hi galledes plenes d’aigua. La columna vertebral, els genolls, el coll i el pont dels peus dels humans ho van pagar molt car. Hi ha estudis d’esquelets primitius que indiquen que la transició cap a l’agricultura va comportar un munt de problemes físics, com ara vèrtebres dislocades, artrititis i hèrnies. A més, les noves tasques agrícoles exigien tanta dedicació que la gent es va veure obligada a establir-se permanentment a prop dels camps de blat. Això va alterar completament la seva forma de vida.

Així doncs, no vam ser pas nosaltres, els que vam “domesticar” el blat: va ser ell, el que ens va domesticar a nosaltres. La paraula domesticar ve del llatí domus que vol dir “casa”. Qui viu en cases? Nosaltres, no pas el blat!

Com s’ho va fer el blat per convèncer l’Homo sapiens que canviés una vida bastant bona per una existència més desgraciada? Què li oferia el blat com a compensació?

No li oferia pas una dieta més sana. Recordem-ho: els humans són simis omnívors que prosperen sobre a base d’un ampli ventall d’aliments. Els cereals només eren una petita part de la dieta humana abans de la Revolució Agrícola. Una dieta basada en els cereals és pobra en minerals i vitamines, difícil de pair i molt dolenta per a les dents i les genives.

El blat no va donar seguretat econòmica a la gent. La vida d’un camperol era menys segura que la dels caçadors-recol·lectors, que comptaven amb dotzenes d’espècies per sobreviure i per tant podien trampejar els anys difícils encara que no tinguessin reserves d’aliments. Si la disponibilitat d’una espècie es reduïa, podien recol·lectar i caçar una altra espècie en més quantitat. En canvi  un cop arribada la Revolució Agrícola els sàpiens van passar  a dependre d’una varietat molt limitada de plantes. En moltes zones, depenien d’un sol aliment, com ara el blat. Si les pluges fallaven o arribava una plaga de llagostes, els camperols morien a milers i fins i tot a milions.

El blat tampoc podia oferir seguretat contra la violència. Els primers agricultors eren tan violents, o fins i tot més, com els seus avantpassats caçadors-recol·lectors, ja que tenien més propietats i necessitaven terra per plantar. Perdre terres de pastura a mans dels veïns podia significar passar de subsistir a morir d’inanició. Quan un grup de caçadors-recol·lectors se sentia acorralat p un per un rival més fort, normalment marxava. Quan un enemic més fort amenaçava un poblat agricultor, la retirada significava renunciar als camps, les cases i els graners. En molts casos, això condemnava els que fugien a morir de gana. Els agricultors, per tant, tendien a no cedir terreny i a lluitar fins al final.

Sens dubte, la vida del poblat va aportar alguns beneficis immediats als primers agricultors, com per exemple més protecció contra els animals salvatges, la pluja i el fred. En general, però probablement els desavantatges pesaven més que els avantatges.  Això es fa difícil d’apreciar per a la gent de les societats pròsperes d’avui en dia. Com que vivim en l’abundància i la seguretat, i l’abundància i la seguretat s’han construït sobre els fonaments de la Revolució Agrícola, suposem que aquesta revolució va ser meravellosa. Ara bé: és erroni jutjar milers d’anys d’història des d’una perspectiva actual.

Així doncs, què va oferir el blat als camperols? A les persones com a individus no els va oferir res, però sí que va aportar una cosa a l’Homo sapiens com a espècie. Cultivar blat proporcionava molt menjar per unitat de territori, i per tant permetia a l’Homo sapiens multiplicar-se de manera exponencial. Cap a l’any 13.000 aC, quan la gent s’alimentava a partir de la recol·lecció de plantes silvestres i de la caça d’animals salvatges, la zona del voltant de l’oasi de Jericó, a Palestina, podia mantenir com a màxim un grup nòmada de 100 persones relativament sanes i ben nodrides. Cap a l’any 8.500 aC, els camps de blat de l’oasi mantenien una població de més de 1.000 persones apinyades, que patien moltes més malalties i malnutrició.

Així doncs, amb l’establiment dels poblats permanents i l’augment de les provisions de menjar, la població va començar a créixer. El fet de deixar el nomadisme va permetre a les dones tenir un fill cada any. Els nadons deixaven de mamar de més petits, ja que els podien alimentar amb farinetes, i les dones podien tornar més aviat a treballar els camps. Aquest creixement de població va fer que la gent acabés vivint en nuclis infestats de malalties, on els nens s’alimentaven més de cereals i menys de llet materna cosa que  va fer augmentar la mortalitat infantil. A la majoria de les societats agrícoles almenys un de cada tres nens es moria abans d’arribar als vint anys. L’augment dels naixements, però, va continuar superant el de les morts; els humans van continuar tenint cada vegada més fills.

Ara bé, de la mateixa manera que l’èxit econòmic d’una empresa es mesura només per la quantitat de diners que té al compte del banc i no pas per la felicitat dels seus empleats, l’èxit evolutiu d’una espècie es mesura per la quantitat de còpies del seu ADN i no pas l’erradicació de la fam, la disminució del patiment o l’obtenció de més felicitat. Des d’aquesta perspectiva, mil còpies són sempre millor que cent.

Aquesta és l’essència del a Revolució Agrícola: la capacitat de mantenir més gent viva en pitjors condicions.

____________________________________________________________________________________

Font original:

Noah Harari, Yuval. “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”. Edicions 62.

comparteix:
  • Facebook
  • StumbleUpon
  • Twitter
  • RSS
  • LinkedIn
  • MySpace

Speak Your Mind

*


*